Equip

Des de molt jove vaig desenvolupar un cert interès per l’educació, pensant que aquesta podria ser la millor manera d’ajudar les persones a créixer en totes les potencialitats. Tot i això, aviat vaig descobrir que “educació” és un terme molt ampli que engloba formes de fer que poden ser també limitants i coercitives.

Tot i les meves reticències per participar en el sistema formal d’ensenyament, em vaig decidir a estudiar Pedagogia. La universitat va ampliar els meus coneixements sobre educació, però va fer una cosa molt millor en el meu ésser: em va aclarir els camins pels quals NO volia anar. Si l’educació formal quedava descartada dels meus límits territorials, el meu àmbit seria un altre……però quin?

A la universitat es parlava de pedagogies alternatives: Waldorf, pedagogia sistèmica, intel·ligències múltiples, estimulació primerenca… però cap parlava realment del respecte per l’organisme viu i el seu desenvolupament en llibertat. Si més no, no en aquell moment. Només alguns pedagogs i autors amb posicions més radicals i que es nomenaven de reüll a les aules universitàries t’acostaven a la idea que realment podia haver-hi una altra manera d’abordar l’educació molt més propera al desenvolupament en llibertat de l’ésser humà. Autors que es van constituir revolucionaris a la seva època, que van trencar cànons establerts, cadascun a la seva manera i en el seu moment social. Ivan Illich, Anton Makarencko, Alexander Neill, Emmi Pikler, Maria Montessori, entre d’altres, conformaven un elenc de persones capaces d’atrevir-se a veure l’educació com una eina de transformació del seu context social, per crear una societat més justa, igualitària i alliberadora.

Després del meu pas per la universitat, vaig seguir connectada amb el món educatiu sempre a l’àmbit de l’educació no formal. Acompanyava petits en projectes que es duien a terme, sobretot, en centres cívics, durant la franja horària no escolar. Fins que, l’any 2006 un amic em va posar en contacte amb Moixaina, i juntament amb la Laia, la meva amiga i companya de pis en aquell moment vam començar a conduir el projecte, quan les educadores que ho havien fet fins aleshores ens van passar el relleu.

Des de llavors i fins ara he anat creixent, aprenent, caient, aixecant-me, compaginant la meva dedicació a Moixaina amb la meva tasca principal d’acompanyar el meu fill en el seu creixement.

Vaig ser mare i educadora presencial. El meu fill va créixer amb mi al projecte. No va ser fàcil, i va ser emocionalment esgotador en moltíssims moments, però en retrospectiva va afirmar que no ho faria diferent. Acompanyar el grup de petits de Moixaina, amb el meu fill al projecte, era l’únic que podia fer, perquè era l’únic que tenia sentit per a mi. A Moixaina sempre hem defensat el vincle matern, de manera que portar el meu fill a un altre projecte, mentre jo acompanyava petits a Moixaina, no hi tenia cabuda. La meva tornada al projecte, va ser progressiva i va anar augmentant en la mesura que el meu fill guanyava en autonomia, a poc a poc, ja que em va necessitar al seu costat durant molt de temps.

Vaig aprendre molt, moltíssim en aquell trajecte de la vida ple d’obstacles. Vaig aprendre el valor de l’acceptació per sobre de tot. Vaig aprendre com la culpa ens inhabilita. Vaig aprendre a ser pacient. Vaig conèixer parts de mi mateixa que no havia vist mai i que no m’agradaven, i vaig aprendre a començar a no jutjar-me, a ser tolerant amb mi mateixa; i aviat, aquest no judici i aquesta tolerància van anar prenent forma a tots els espais de la meva vida. Tot i que, no ens enganyem, continua sent un repte diari.

Els processos terapèutics em van ajudar molt a créixer ia continuar la formació personal. La psicoanàlisi, la teràpia Reichiana, i la teràpia Gestalt han estat processos d’acompanyament per a mi, a la meva vida, que m’han ajudat a comprendre’m millor i en extensió, a comunicar-me millor.

Actualment el meu treball a Moixaina es desenvolupa en diversos àmbits.

Sóc educadora presencial unes hores durant el matí, i aquesta és per mi l’activitat principal. El contacte amb les criatures em nodreix d’una manera molt difícil d’explicar i em permet connectar amb una part de la qual no tinc accés de cap altra manera. Alhora, l’observació directa del joc dels nens i nenes em permet seguir ampliant els meus coneixements sobre què és el que en essència necessiten per a un desenvolupament sa i en connexió amb el seu propi jo.

Codireixo la cooperativa de treball, juntament amb la Laia, elaborant part de la gestió que això implica.

Escolto i acompanyo les famílies en el seu camí en la criança i educació, oferint la meva pròpia experiència com a acompanyant dels petits, i mare. Sempre des d’un lloc d’humilitat i de prudència, ja que no sóc psicòloga ni terapeuta. Alhora, en aquesta tasca, em permeto aprendre d’aquelles famílies que conformen el projecte i que aporten la seva pròpia experiència de vida, enriquint el nostre espai.

Moixaina constitueix per a mi, sobretot, un dels meus llocs favorits al món. Un lloc on el temps s’atura a l’aquí i l’ara, en la presència amorosa, en la cura dels altres i de la mateixa.

Va ser llavors que Ester, amb qui compartia pis, va conèixer Moixaina, una escola amb una mirada molt revolucionària cap a la infància i sense parets (es desenvolupava íntegrament en espais públics, el bosc i la platja). Em va semblar una aposta molt valenta, que intentava canviar les coses anant a l’arrel, enfocant l’educació des de la confiança, la llibertat i el respecte per la persona. Va ser impossible no entusiasmar-se i finalment vam acabar prenent el relleu del projecte. Va ser així de simple, Moixaina va trucar a la porta i nosaltres, una mica “a la brava” ens vam llançar a la piscina.

Va tocar aprendre molt, qüestionar-se molt; allí va néixer per a mi una nova forma de mirar les relacions, la comunicació i els conflictes, també la certesa que cadascú ha de ser el protagonista del seu procés de vida i que l’educació ha de ser un agent que potenciï i no que entorpeixi el contacte amb un mateix.

Al mateix temps que iniciàvem aquesta gran aventura, em vaig formar durant quatre anys com a arteterapeuta d’orientació psicodinàmica al Màster d’Aplicacions Terapèutiques de l’Art de la UB (a l’escola Metàfora), reunint d’alguna manera els meus grans interessos: la psicologia, l’art i la pedagogia.

Des de llavors he acompanyat diversos tallers en grup d’artteràpia, sempre relacionats amb la reflexió pedagògica, l’acompanyament de processos creatius i la família. Actualment treballo amb un grup de mares.

Una altra de les grans fonts d’inspiració per al meu treball han estat els processos terapèutics propis, primer des de la psicoanàlisi i després des d’un abordatge més corporal, reichià i amb EMDR. Durant dos anys també he participat en un Cercle de Somnis amb Jordi Borràs, en què usàvem el material oníric per al treball personal. Crec que passar per l’experiència de ser acompanyada als racons d’una mateixa és imprescindible per a qualsevol persona que treballi en aquest àmbit.

Amb 39 anys i havent exercit 12 com a educadora, vaig ser mare de bessons, després d’un llarguíssim i dur procés que em va portar moltes aventures mèdiques ia transitar el camí de la reproducció assistida. La meva accidentada arribada a la maternitat em va portar canvis poderosos a nivell personal i també va renovar la meva mirada cap a les famílies, fent-la més flexible, complexa i humil.

El 2009 vaig obrir un grup de criança: el gèrmen del que ara és Minimoixaina, un projecte amb l’objectiu de fer arribar l’energia de Moixaina a les famílies des de l’inici, acollir i cuidar des de l’embaràs i durant els tres primers anys de criança . En aquest nou viatge m’hi acompanya Madilé Diaz.

Al juny 2020 he participat en el “Curs de Psicologia Perinatal, comprensió profunda i intervenció en infertilitat, gestació, part i puerperi” impartit per Sabina del Rio en Psimàtica Aula Virtual, un complement valuós per a aquesta nova etapa professional.

En aquests moments estic al costat d’Ester com a codirectora fent tasques de suport a la cooperativa i encarregant-me de la publicitat i presència a les xarxes. Al setembre 2020 també va iniciar l’aventura des de l’altra banda: vivenciar Moixaina no com a educadora sinó com a mare dels meus fills, cosa que m’emociona molt.

Les criatures, les famílies i treballar en equip amb educadors i educadores, han estat i són una font inesgotable d’aprenentatge, que t’obliga a revisar-te constantment. Sovint sento Moixaina com una gran travessia que t’enfronta a tota mena d’experiències, algunes de molt difícils. Cadascuna ha anat forjant la personalitat del nostre projecte i m’ha permès descobrir quina és la meva forma particular d’acompanyar i, en part, de viure.

Veure el jardí ple de criatures desplegant el seu potencial, alegria i espontaneïtat, l’agraïment de les famílies per oferir-vos aquest espai i creure profundament en allò que fem em dóna la força necessària per seguir en aquest vaixell amb l’esperança que el meu granet de sorra comptarà .

Porto molts anys vinculada al món de la infància, treballant a escoles d’educació infantil, i instituts, però va ser a partir de la meva maternitat, quan vaig connectar amb la necessitat d’acompanyar els nens i les nenes des del respecte i la cura i també quan vaig descobrir la importància de crear un entorn on les criatures puguin créixer expressant-se i expandint-se amb tot el seu ésser.

Durant els 4 anys que vaig estar acompanyant com a mare el meu fill a Moixaina, vaig tenir l’oportunitat d’aprofundir emocionalment, treballar molts dels meus processos personals i transformar la manera que tinc de veure el món, un camí molt gratificant però, de vegades també , molt intens i dur. Alhora vaig començar la meva formació en educació viva i educació lliure.

Més endavant, aquest haver transitat el camí com a mare-acompanyant, em va permetre passar a formar part de l’equip educatiu, continuar creixent i aprenent cada dia i aportar la meva experiència professional i emocional per acompanyar les famílies, nenes i nens en el camí de desenvolupament , des de l’amor i el respecte.

Crec fermament que l’educació lliure és la llavor per fer aquest món un lloc més humà, respectuós i amorós.

Aleshores vaig començar a pensar a ser mare. Volia viure la meva maternitat a ple, dedicant-li el meu temps, amor i presència. Per això, cap al 2014 vaig canviar de rumb. Vaig deixar la meva feina a la multinacional, per cuidar nens i nenes en un parc. Dit així sona estrany, però en realitat va ser el que va passar. No veia que fos compatible una criança respectuosa amb una feina a la qual dedicava 10 hores de dilluns a dissabte. En canvi ser “mare de dia” era una gran alternativa ja que podia compaginar totes dues.

Vaig decidir canviar i preparar-me per a aquesta nova emprenedoria. I sembla que la vida em va anar guiant, de mica en mica. Primer em vaig treure el carnet de monitora de temps lliure, vaig conèixer SEER, una empresa dedicada a canviar la perspectiva cap a la infància i l’adolescència a través de l’educació emocional. Amb ells vaig dur a terme projectes a diferents centres educatius amb l’objectiu de prevenir i entrenar l’alumnat (i el professorat) per reduir els casos de bullying.

Les pràctiques de monitora les vaig voler fer a Marinva, i elles em van ensenyar el poder del joc per transformar la mirada més enllà de centres educatius. Gràcies a elles vaig realitzar diferents tallers sobre la importància del joc a la primera infància, com potenciar l’autonomia i educar en el respecte; tots ells per al Programa de Suport a les famílies de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB)

Mentrestant seguia amb laludo, el projecte que creu de joc a l’aire lliure per a nens i nenes d’1 a 3 anys. Durant més de 5 anys, els meus matins me les passava acompanyant la infància en grups reduïts; a ells ia les seves famílies; erem gairebé una escola itinerant.

De manera autodidacta, em vaig seguir formant, buscant eines per mantenir la coherència i sostenir els valors que m’havia plantejat de principi (empatia, presència, consciència). Encara que em vaig adonar que la teoria és preciosa, però en passar-la a la pràctica és difícil sortir-se del càstig, els premis o les excessives directrius.

Per això vaig començar a formar-me a Gestalt i Educació Viva.

Quan va néixer la meva filla, el 2018, tot se’m va esfondrar. M’havia centrat a aprendre sobre infància, com acompanyar i cuidar nadons i nens, però m’havia oblidat de mi. En tornar a la feina em vaig angoixar, em vaig adonar que no és el mateix ser educadora que ser mare, i totes les eines semblaven no funcionar; m’havia oblidat de quant importa el mateix component emocional.

Així vaig arribar a Moixaina, buscant tribu, suport, inspiració. En aquesta nova llar vaig tornar al meu centre, a reconnectar-me amb mi, amb les meves necessitats i amb les de la meva nena. I vaig aprendre que per cuidar la resta he de cuidar-me el meu primer. Quan em vaig sentir preparada es va obrir l’oportunitat d’acompanyar les famílies de Minimoixaina, i la vaig acceptar sense pensar-hi. I aquí estem, compartint allò après.